Google

9 06 2008

Avui dia es pot afirmar que Google ha esdevingut el motor de cerca estàndar; quan hom pensa en un cercador ho equipara directament a Google. Però és molt més que un cercador, i pel que vaig comprovar el passat divendres a la penúltima classe del curs, els usuaris “estàndard” aprofitem aquesta eina molt menys del que ens pensem. No li treiem ni de bon tros tot el profit posible, vaja.

A banda de la curiostitat de saber el perquè del nom, a classe vam saber que aquest motor de cerca té 8 mil milions de llocs web indexats en 35 idiomes, els quals ordena analitzant-ne el contingut i en funció del pagerank o enllaços de qualitat.  També vam veure altres aplicacions de Google com ara Google NewsFroogle, o Desktop, cercador de notícies, comparador de preus de productes i cercador dins el nostre disc dur, respectivament.

Google a part, ens vam centrar també en conèixer aquesta xifra que regeix i determina tant el món dels mitjans: l’audiència. I a Internet no es mesura amb audímetres o enquestes, sinó que funciona amb paràmetres diferents. En són 5 possibles. A saber: el nombre de fitxers enviats o hits; el nombre de pàgines vistes o documents lliurats; les consultes des d’una mateixa adreça IP; els usuaris únics; per últim, el tràfic o volum de dades que est transfereixen. Tot això ho tenim a la OJD Interactiva.





La Eñemanía se traslada a Marruecos

6 06 2008

La Federación Española de Baloncesto rubrica en Tánger un convenio para la creación de una escuela de baloncesto

La cara del pequeño Hamid reflejaba felicidad, como la de casi todos los niños cuando juegan. Este pasado martes por la tarde, todavía más, si cabe. Sus ojos brillaban de ilusión y su mirada se elevaba tratando de atisbar su objetivo, el aro, y encestar. A sus 11 años, acababa de recibir uno de los objetos que a un niño más ilusión le puede hacer: un balón de reglamento. De baloncesto en este caso.

Adornaba sus tiros llevando puesta una camiseta roja que también le fue entregada, con una “Ñ” enorme inscrita. La “Ñ” de Eñemanía, el término encuñado para describir la pasión de desató la selección española de baloncesto tras la consecución del título mundial en Japón, en 2006. Al igual que Hamid, otros 350 niños y niñas de entre 7 y 18 años hacían resonar el bote de los balones sobre el parquet en el vetusto pabellón del club de baloncesto Ittihad Ruyadi de Tánger (IRT), en Marruecos.

Y es que la fecha del 27 de mayo quedará fijada como el día en que José Luís Sáez, presidente de la Federación Española de Baloncesto (FEB), se desplazó a Tánger junto con la cúpula dirigente y firmó el convenio de colaboración entre el ente federativo, a través de su brazo de la Fundación Socio-cultural del Baloncesto, y el club IRT para la creación de una escuela de formación del deporte de la canasta en la ciudad norteafricana. Se trata del primer proyecto que una federación deportiva española desarrolla fuera de sus fronteras, y nace gracias a un acuerdo previo con FIBA África.

La idea es hacer valer la experiencia adquirida. Sáez recuerda que “la historia reciente del baloncesto español, que nos acredita como Campeones del Mundo, nos obliga a trasladar nuestra experiencia y nuestros conocimientos a aquellos países que deseen aprender y mejorar en este noble deporte”. A otros entornos menos favorecidos para el desarrollo deportivo, como es el caso de Tánger. Esto es, el valor de la práctica deportiva como herramienta de integración social y elemento educador a través del método FEB.

Apenas media hora después de la rúbrica del convenio, los caminos de Sáez y de Hamid se cruzaron bajo el techo del pabellón del club IRT. Graderíos a cada lado de las líneas de banda de la pista y un marcador electrónico presidiendo la pared de uno de los fondos. Una instalación con capacidad para unos 1.500 espectadores que recuerda más bien a un garaje con gradas y parquet que no a la pista que acoge los partidos del actual líder de la liga marroquí.

Allí, Hamid y sus compañeros seguían tirando a canasta y correteando mientras el dirigente y su séquito pudieron comprobar las precarias condiciones con las que cuentan en Tánger en particular, y en el continente africano en general, para la práctica del baloncesto.

A largo plazo, superar el eslabón que separa las infraestructuras de uno y del otro lado del estrecho se antoja clave para liberar a los practicantes de baloncesto -6.000 federados en Marruecos- de un esfuerzo suplementario que les permita conseguir un alto nivel competitivo, comparable al europeo. De hecho, paseando por Tánger no es extraño ver algunas canchas al aire libre cuyos extremos tienen colocada la estructura metálica para sustentar el tablero, pero carecen de él y, por lo tanto, de aro.

A esta intención de paliar el déficit material hay que añadirle una metodología de trabajo concreta. Entonces, ¿cómo se traslada a la práctica la rúbrica del acuerdo? Pues el modus operandi ya está definido, según detalla Joaquín Brizuela, miembro del gabinete técnico de la FEB y responsable del proyecto de Tánger. “Primero de todo, hay que hacer una evaluación inicial para ver donde estamos, y entonces elaborar un borrador de un plan de trabajo”.

Lo que es seguro es que se trabajará en diversas facetas como son la formación de entrenadores a nivel de objetivos técnicos, organización competitiva, estamento arbitral y estructura de club. En relación a los menores, se hará hincapié en los aspectos de convivencia, disciplina, respeto y compañerismo. Unos valores que, según Brizuela, “hacen del deporte una herramienta de mejora humana, social”.

En este sentido, el técnico realizará viajes periódicos, cada 2 meses aproximadamente, para supervisar y comprobar la evolución de la escuela deportiva. La evolución de un Hamid que, para entonces, probablemente habrá mejorado ya su acierto en el tiro a la par que sus pautas de convivencia. Tal como apunta Brizuela, “la clave es que los niños se diviertan; ello lleva a la mejora deportiva, pero también a la social, ya que deben aceptar las normas que les imponemos si quieren seguir disfrutando con el baloncesto

Por ahora, el proyecto implantado en Tánger tendrá una duración de dos años. Es el tiempo estimado para resultar el empujón deportivo que todo plan necesita para arrancar y consolidarse. Aunque Sáez destacó, no obstante, que se trata de “un convenio con vocación de permanencia”.

En cualquier caso, sin olvidarlo, queda en un segundo plano el objetivo de poder sacar alguna gran figura del baloncesto. Aunque nunca se sabe, y, tal como vaticinó el presidente de la FEB, “estoy absolutamente convencidode que gracias a este acto de hoy (por el pasado martes) muy pronto, en Europa, tendremos más de una figura jugando en nuestras canchas con apellido marroquí”. Quizás algún día un Hamid, risueño, nos deleite con sus triples sobre la bocina, asistencias inverosímiles y mates espectaculares.





Twitter i d’altres

5 06 2008

A la classe del passat dia 30 vam parlar sobre tot un seguit d’eines que ofereix Internet i que, personalment, desconeixia. A més, aquestes tenen possibles aplicacions d’utilitat en el camp periodístic. Una d’elles és Twitter, una web mitjançant la qual es poden anar retransmetent esdeveniments a temps real, i que es pot anar actualitzant mitjançant el telèfon mòbil.

També vam descobrir per a què servia la icona taronja amb les sigles RSS que hi figura a moltes webs. Es tracta d’un agregador de fonts, que ens permet accedir a les webs que són del nostre interès -prèviament les haurem afegit- sense necessitat d’anar navegant, la qual cosa ens permet bàsicament estalviar-nos temps. Bloglines funciona a través de RSS. També vam parlar de les diferents maneres d’introduir enllaços en un text per la web i dels tipus d’interacció en els comentaris, que poden ser asíncrons o síncrons.

Per últim, però no menys important, jo destacaria l’Eye tracking. És a dir, els estudis que e sfan per saber en quins punts de la pantalla concentra més la seva mirada l’usuari. Generalment és a dalt a l’esquerra, i per això les webs posen els continguts que més volen destacar estratègicament col·locats en aquest punt.





Andrés Montes

4 06 2008

Defensors i detractors a parts iguals. Idolatrat a la vegada que menysingut. Només observant la seva indumentària, hom se n’adona que estem davant d’un personatge únic. El peculiar estil amb què el periodista Andrés Montes narra els partits de futbol -abans de bàsquet NBA- deixa indiferents ben poques persones.

Ben allunyat de l’academicisme clàssic a l’hora de comentar esdeveniments esportius, el seu to esbojarrat i la desdramatització que transmet s’han constitït en tot un autèntic segell distintiu que Montes imprimeix a les retransmissions. De la mateixa manera que la invenció sistemàtica de nous vocables o expressions.

Són tot un clàssic els seus llargs parèntesis per parlar d’altres temes que no tenen res a veure amb allò que està passant sobre el terreny de joc. Alhora, aconsegueix implicar el seu company de torn de narracions i el porta al seu terreny. Quedaran en el record les divagacions vitals que mantenia amb Antoni Daimiel, el seu company de fatigues a les matinades NBA. Ja llegendaris són els mots que es va dedicar a anar posant als jugadors de la lliga nordamericana, i que encara avui dia alguns periodistes fan servir en les seves cròniques.

En aquest sentit, Montes ha begut de la manera de vendre “l’entertainment made in USA”, i també ha reblat el clau pel que fa a l’estil del seu precursor comentant la NBA a Espanya, el gran Ramón Trecet. Les Finals de demà a la nit no seràn el mateix sense els comentaris del corbatí més famós del món del periodisme esportiu. Moment esportiu culminant + Andrés Montes dóna aquest resultat:





Compte enrera al Giro

26 05 2008

Era a la platja de vacances, en un dels “recessos” que permet l’atapeïda temporada clclista. Un curs on no es pot estar sempre al 100%, i on la preparació física del corredor té pics de forma i punts baixos. Símil d’un perfil d’etapa de muntanya. Amb prou feines faltaven cinc dies perquè es donés la sortida al Giro d’Itàlia quan al seu equip, l’Astaná, se li va aixecar el veto per competir a la ronda Italiana. Va fer les maletes i cap a la sortida de Sicília. Motivat i amb ganes de demostrar que pot marcar època a la carrera ciclista més dura del món. Malgrat que d’altres grans voltes que no li pemeten córrer se n’enduguin la fama.

Però Alberto Contador és un ciclista diferent. Un súperclasse que, sense entrenar i amb un estat de forma de mínims, n’ha tingut prou per haver-se vestit amb la maglia rosa que distingeix el líder de la ronda italiana. Li falta el punch que atorguen els quilòmetres, però n’ha tingut prou per aguantar les embestides dels rivals als temibles Dolomites. Ara, Contador ja descompta els dies que falten per arribar diumenge a Milà de rosa. Encara manquen, no obstant, dos esculls gens menyspreables: l’emblemàtic Mortirolo i la crono de Milà.





El periodisme a La Xarxa

26 05 2008

Dèiem que Internet permet el lliure fluxe d’infomació i la participació de tothom. Això comporta certs perills, com ara que la frontera que separa allò que és periodisme del que no ho és sigui més difusa. O bé que el lector tingui una percepció adulterada del concepte d’interès públic.

Però, què és periodisme? Per no sortir de la xarxa, fem una ullada a la Viquipèdia. “El periodisme és l’activitat de recol·lectar i publicar informació relativa a l’actualitat, especialment a fets notables”, defineix. Això és, fets notables. I cal vigilar molt, perquè l’anonimat que permet Internet fa que molts usuaris pretenguin equiparar allò que escriuen o els continguts que transmeten a les notícies que proveeixen els mitjans tradicionals.

A tall d’exemple, hi ha blogs i blogs, i no és el mateix la bitàcora de periodistes de renom com Martí Perarnau -amb decàleg de normes ètiques inclòs- o Ramón Trecet, amb fonts ben documentades, que un blog d’un simple afeccionat. Ambdues coses estan molt bé, però convé interpretar-les amb claus diferents. Cal activar certs filtres per erradicar l’ús de la xarxa com a plataforma per elevar rumors a la categoria de notícia.





Showtime

21 05 2008

Arriba l’hora de la veritat a l’NBA. Temps per als millors. I Pau Gasol entre ells. Les finals de conferència ja han arrencat, i, com sempre, els Spurs, els “Men in Black” de San Antonio, són un dels quatre equips que arriben a les eliminatòries decisives. Sembla allò del futbol: onze contra onze i sempre guanya Alemanya. Doncs igual amb els homes de Popovich.

Spurs vs. Lakers i Celtics vs. Pistons. Aquests són els duels. Les claus. Doncs Kobe rendirà com sempre, però Gasol haurà d’oblidar el seu joc tou i ser dur per contrarrestar Bowen i un Horry que, segur, tindrà el seu moment. Però compte que Pau se sent còmode en el rol de segon d’a bord, en lloc de ser l’estrella que solia fallar als moments clau. La dinastia de Duncan és el rival a batre per optar a l’anell.

Amb els Pistons passa tres quarts del mateix que amb els Spurs. Sóc un bloc dur i porten anys picant la porta. Per eliminar-los cal ser consistent, però aquest és l’any del trèbol. Els Celtics són un conjunt fet per guanyar l’anell ja, amb Garnett, Allen i Pierce. La reedició del gran clàssic dels 80 és possible, però caldrà suar de valent. It’s showtime.





Web 2.0

21 05 2008

“La ràdio ens diu la notícia; la televisió ens l’ensenya; la premsa ens l’explica.”

Aquesta clàssica dita del periodisme està començant a quedar desfassada. I a velocitat de vertigen. La irrupció d’Internet com a vehicle comunicactiu ja plenament consolidat ha canviat totalment els hàbits comunicatius i de consum-o així ho constaten els estudis sobre la societat de la informació. Cal adaptar-se a aquesta nova realitat. Com a receptors potencials, però sobretot com a emissors d’informació en tant que periodistes que volen aprofitar de la millor manera possible les eines que són al seu abast.

Internet aglutina i condensa tots els llenguatges dels mitjans tradicionals com són la premsa, la ràdio i la televisió. I n’hi afegeix d’altres, com la hipertextualitat. A través de la xarxa podem llegir el diari, escoltar la ràdio i veure la televisió, de manera que és impensable avui dia un mitjà de comunicació sense presència a la xarxa a través d’un lloc web. Aquest 3 en 1 és el gran avantatge.

Reblant el clau, la irrupció del que s’anomena Web 2.0. La democratització del coneixement o participació ciutadana a la xarxa com a productors de continguts. El que vull dir es desprèn directament del simple fet de jo poder escriure aquestes línies i que tu, lector, les puguis llegir. En altres paraules, no tothom pot escriure en un diari, parlar a la ràdio o sortir a la televisió. Bé, rectifico, tal com pinta la tele avui dia, sembla que sí que tothom qui s’ho proposi hi pot aparèixer amb qualsevol pretext. En tot cas, d’Internet hi pot participar tothom, i això té els seus pros i els seus contres, com que ens vulguin donar gat per llebre. Què és periodisme i què no. Un blog, ho és? D’això ja tindrem temps de parlar-ne.