“La ràdio ens diu la notícia; la televisió ens l’ensenya; la premsa ens l’explica.”
Aquesta clàssica dita del periodisme està començant a quedar desfassada. I a velocitat de vertigen. La irrupció d’Internet com a vehicle comunicactiu ja plenament consolidat ha canviat totalment els hàbits comunicatius i de consum-o així ho constaten els estudis sobre la societat de la informació. Cal adaptar-se a aquesta nova realitat. Com a receptors potencials, però sobretot com a emissors d’informació en tant que periodistes que volen aprofitar de la millor manera possible les eines que són al seu abast.
Internet aglutina i condensa tots els llenguatges dels mitjans tradicionals com són la premsa, la ràdio i la televisió. I n’hi afegeix d’altres, com la hipertextualitat. A través de la xarxa podem llegir el diari, escoltar la ràdio i veure la televisió, de manera que és impensable avui dia un mitjà de comunicació sense presència a la xarxa a través d’un lloc web. Aquest 3 en 1 és el gran avantatge.
Reblant el clau, la irrupció del que s’anomena Web 2.0. La democratització del coneixement o participació ciutadana a la xarxa com a productors de continguts. El que vull dir es desprèn directament del simple fet de jo poder escriure aquestes línies i que tu, lector, les puguis llegir. En altres paraules, no tothom pot escriure en un diari, parlar a la ràdio o sortir a la televisió. Bé, rectifico, tal com pinta la tele avui dia, sembla que sí que tothom qui s’ho proposi hi pot aparèixer amb qualsevol pretext. En tot cas, d’Internet hi pot participar tothom, i això té els seus pros i els seus contres, com que ens vulguin donar gat per llebre. Què és periodisme i què no. Un blog, ho és? D’això ja tindrem temps de parlar-ne.
