Defensors i detractors a parts iguals. Idolatrat a la vegada que menysingut. Només observant la seva indumentària, hom se n’adona que estem davant d’un personatge únic. El peculiar estil amb què el periodista Andrés Montes narra els partits de futbol -abans de bàsquet NBA- deixa indiferents ben poques persones.
Ben allunyat de l’academicisme clàssic a l’hora de comentar esdeveniments esportius, el seu to esbojarrat i la desdramatització que transmet s’han constitït en tot un autèntic segell distintiu que Montes imprimeix a les retransmissions. De la mateixa manera que la invenció sistemàtica de nous vocables o expressions.
Són tot un clàssic els seus llargs parèntesis per parlar d’altres temes que no tenen res a veure amb allò que està passant sobre el terreny de joc. Alhora, aconsegueix implicar el seu company de torn de narracions i el porta al seu terreny. Quedaran en el record les divagacions vitals que mantenia amb Antoni Daimiel, el seu company de fatigues a les matinades NBA. Ja llegendaris són els mots que es va dedicar a anar posant als jugadors de la lliga nordamericana, i que encara avui dia alguns periodistes fan servir en les seves cròniques.
En aquest sentit, Montes ha begut de la manera de vendre “l’entertainment made in USA”, i també ha reblat el clau pel que fa a l’estil del seu precursor comentant la NBA a Espanya, el gran Ramón Trecet. Les Finals de demà a la nit no seràn el mateix sense els comentaris del corbatí més famós del món del periodisme esportiu. Moment esportiu culminant + Andrés Montes dóna aquest resultat:
